19.2.13

Oli de Montserrat




-->
Olis, greixos i flascons
2013

Amb aquesta peça pretenia retre homenatge a la meva mare per mitjà dels olis que ella empra.
Cada oli esta directament relacionat amb les activitats que exerceix.
Hi ha olis  que “parlen” del seu ofici (infermera) com seria l’oli de rosa mosqueta, olis que “parlen” de els seves aficions (la pintura a l’oli) com l’oli de llinosa, o olis que caracteritzen la seva dieta com l’oli acaloric o el greix d’ànec.
Cada oli te la seva mesura  directament relacionada amb la freqüència d’us que en fa la meva mare.
Empar els olis per a parlar sobre la meva mare, era com conèixer-la a fons ja que aquests olis també componen el seu cos, la seva olor, el seu tacte, etc…
Aquesta peça és com una immersió encara més profunda dins de l’espai de l’homenatge i el  discurs sobre una persona.


18.2.13

David és amor






Nou testament, fotografies sobre paper translúcid, marcapàgines i llapis
2012










Els componets de la branca paterna de la meva família en una gran majoria es caracteritzen per ser creients i seguidors  d’una branca del protestantisme, l’anomenada església adventista. La seva comunitat de creients és força  reduïda  i per tant tots els assistents a la seva església es coneixen. Aquests fets fan que la seva conducta social sigui sempre respectuosa, amigable i amb anima d’ajudar a qualsevol conegut que ho necessiti.
 
Aquest comportament no solament  és dona entre les persones de la comunitat, sinó també amb qualsevol persona amb la qual tinguin relalció. 

La meva família paterna al igual que la meva besàvia Soledat, també emigraren de la seva regió natal, per intentar trobar un lloc on assentar les arrels i prosperar.
En arribar a Lliria (València) el meu besavi fundà una fàbrica llanera que anà canviant de lloc  a mesura que anava creixent al producció. Lligada a la fàbrica sempre estigué l’església fins prop que la fàbrica tanques que varen construir  l’església actual.
Aquest fet ens pot donara a entendre que la vida dels components de la meva família sempre estigué marcada per la vida comunitària i regentada per les ensenyances de els sagrades escriptures.

 
L'obra es presenta dins d’un calaix d’una tauleta antiga, el qual està  entreobert il·luminat per dins  per a que l’espectador es senti atret a obrir-lo del tot i mirar el seu interior per a trobra-se amb un petit llibre de coberta blava.

Aquest simple fet es com furgar i descobrir un objecte alie i els seus records. Uns records encabits en un petit objecte. De fet quasi tots els objectes amb més valor per a les persones solen ser d’un tamany molt petit i manejable, com ho és aquest nou testament. I l’espectador te l’oportunitat de fullejar lo i descobrir una serie de fotografies atingues acompanyades de frases subratllades. 

És com quan estàs a casa d’un conegut i et trobes sol en una estança i tens la necessitat de tafanejar les coses que hi ah més a ma per tal de conèixer millor quin tipus de persona és, etc…

Jo amb aquesta peça deixo que l’espectador furgui en la intimitat del meu avi per què coneguin la seva historia.

17.2.13

Camí de l'esperança


Boligraf sobre llençol
2012





Aquesta peça parla de la meva avia queamb només quatre anys tingué que emprendrer un cami de canvis  i trasllats constants.
El cos de la peça és un objecte que li dona identitata a la peça. El llençol que feu servir des de petita la meva àvia, el qual està a pedaçat i agrandat per tal que li valgués per molts anys. 
Sobre aquest es mostren totes les cases que habità i sota d'aquetes hi ha la transcripció dels seus records més importants d'aquells llocs.

Les vivències durant el viatge i la representació del jo, són les columnes que vertebren la peça i que li aporten el sentit.
“Camí de l’esperanca” és la cerca de la seguretat després d’haver perdut la teva casa (home), desprès de passar una infantessa entre bombes i metralla, d’esprés d’haver estat una persona d’enlloc.
Peró a pesar de tot i de passar la majoria de la seva vida a Mollerussa i voltants, ella es designa com a filla de Senterada encara que solament hi passes 4 anys de  la seva vida.






13.2.13

Pluja Constant (Soledat)



Instalació composta per un peça escultórica, progecció i so
2012



La meva besàvia fou una dona molt anciana i hagué de superar molts moments difícils ja des del naixement. Al llarg de la seva vida hagué de canviar de casa i de poble moltes vegades; es traslladaven sempre amb el que podien carregar  a sobre i a sobre dels animals, dels quals en podien viure i poc més.

Es podria dir que la meva besàvia i la seva família foren uns exiliats permanents dins del seu país.
A part de viure en un moviment constant, la meva besàvia també tingué moltes desgràcies relacionades amb els seus fills. Al seu segon fill el perdé a causa de l’explosió d’una bomba, la seva tercera filla, al poc de néixer, morí i el seu quart fill emmalaltí quan era menut i arrossegà durant tota la vida un notable desviament de la columna vertebral que el feu minusvàlid.
Després  d’haver passat tot això la Soledat encara tingué forces per tirar endavant fins prop dels 95 anys.
Jo la recordo com una dona vital amb ganes i forces per jugar amb els seus besnéts i mai parar quieta.
Per aquests motius la present obra és un homenatge tant a ella i a la seva valentia, com a la seva història i a totes les dones que hagueren d’enfrontar-se al mateix moment i les mateixes situacions que s’enfrontà la Soledat, sempre sortint-se’n i mai perdent les forces de viure.


Colaboració a "Alfabets"



Colaboració a "Alfabets" de Marta Tarrés Codina

12.2.13

Brain Damage


Instal.lació composta per un mòbil, llum i so 
2012
  


A través de la composició "Brain Damage", de Roger Waters, pertanyent a l'album musical " The Dark Side of the Moon", de Pink Floyd, es tirà endavant un projecte sobre la percepció del món des d'un punt de vista "diferent", entenent-ho com la visió d'un boig, agafada literalment de la lectura de la cançó escollida.
De les múltiples lectures que pugui arribar a tenir la cançó, s'escollí la del boig que contempla el món des de la posició que l'ha fet ocupar, un espai comprés entre l'interior de l'individu i les amenaces exteriors. Un lloc des d'on s'és víctima del control de la societat, però des d'on es rep sense poder oposar-hi resistència o de manera passiva.

L'objectiu del projecte és situar a l'espectador en la posició del boig, per tal que aquest pugui sentor-se invait per l'espai que l'envolta, oferint-se a constants canvis en la percepció de l'espai, tant visualement com musicalment. Així doncs, es pretén mantenir l'espectador en tensió amb el seu voltant, sense deixar de sentir-se còmodament atrapat per l'instal.lació.

Per aconseguir l'objectiu plantejat,  l'espectador és situat al terra, estirat cara amunt, amb un mòbil gegant a sobre seu, imitant la situació d'un nadó en un bressol. El mòbil està format a partir de peces simètriques, que emulen les formes del test de Rorschack, utilitzat com a eina de psicoanàlisi. La diversitat de les peces, totes de diferent forma i color, determina un espai canviant amb vida pròpia, gràcies a una llum en el seu intreior. Tot i això, els límits de l'espai es fonen amb la llum dels focus secundaris, els quals no formen part del mòbil, i determinen la tonalitat de l'ambient segons la música, creant espais emocionalment diferents a partir del domini de determinats colors.
"Brain Damage", forma part d'un àlbum concebut com una peça única. així doncs, la peça està formada per diferents moviments dirigits per la música. En concret, tres moviments. El primer on sona "Any Colour you like", actuantt de moviment de situació de l'individu en un món canviant; el segon, amb "Brain Damage", on s'estableix un espai més relaxat i contemplatiu; i finalment, "Eclipse", on tornem a un espai similar al primer moviment, evidenciant, que tot ha acabat com ha començat.


3.2.13

Romance de la pena negra

Espart trenat i tintat
2012
Obra premiada en la modalitat d'escultura en el 5e edició del Premi Sergi Mas


La present escultura és una representació simbiòtica de lo que Soledad Montoya (la protagonista del poema de F. G. Lorca “Romance de la pena negra” ) viu i lo que desitja.

Aquesta representació s’ha aconseguit a partir d’una sèrie de set trenes que es destenyeixen i es desfan.

S’ha triat con a element principal la trena primerament pel fet que es cita en un fragment del poema i després perquè és un element que mostra molt bé el sexe i l’ètnia a  la qual pertany el personatge del qual es parla, l’ètnia gitana.

Per a emfatitzar en aquest últim punt s’ha triat com a material l’espart ja que te una textura molt basta que recorda a uns cabells deixats, així com també dona una sensació de asprositat i per tant que pot causar dolor si hi ha un constant contacte amb ell com el dolor permanent que ha de sentir Soledad Montoya.

El fet que els cabells estiguin trenats també  representa la tradició repressora que pateixen en general, les dones de l’ètnia gitana i en concret Soledad Montoya. Una tradició que les obliga a morir en vida acompanyant així al seu home mort. S’han de lamentar per vida d’una pèrdua que amb el temps es pot oblidar, però que per culpa de la seva tradició es converteixen en vegetals que només poden somiar en una vida plena.

El color canviant dels cabells de negre a ros així com el destrenat és el pas del dol vitalici obligat per la cultura gitana a la dona a l’anhel de Soledat Montoya per poder tornar a tenir una vida feliç sense tenir que plànyer ningú. El desig de ser tractada com una persona, de no ser evitada i de no ser titllada de boja.







Fases


Pintura amb pigments a base de terres sobre fotografia
140 X 100
2012
Obra premiada a la 5ª edició del Premi Sergi Mas



“Fases” és un treball que parla de l'identitat, de les màscares que tot ésser humà porta, les quals estan completament relacionades amb la societat en la qual viu.

En aquest cas la "màscara" és la pintura realitzada a base de terres recol.lectades en els llocs de procedència dels individus que apareixen a les fotografies. Aquestes "màscares" actuen sobre els rostres creant expressions de la mateixa manera que les expressions donen lloc a les màscares creant així un joc de reciprositat continu que es retroalimenta.




Negació dels sentits

Casc immobilitzador d'espart
2011


Aquesta peça és una part d'un tot que està  pensat per fer que qui el dugui posat perdi totes les seves capacitats físiques tan sensorials com motrius.

Aquesta primera part nega tots els sentits la part més importants dels quals es troba al cap. 
El casc impedeix sentir, tastar, veure, olorar i tactar.
El sentit del tacte es veu anulat a base del propi contacte amb el material del casc el qual es molt aspre al tacte i el constant contacte produeix irritacions severes a la pell.

La peça també te una forta relació amb el món de la moda creant un reflexió envers aquesta ja que la moda esta creada no ja per destacar entre la multitud sinó per a homogeneitzar la gran majoria i fer destacar per sobre a una petita minoria de privilegiats. 

Aquesta peça és com aquesta moda que ens ve imposada i que ens dona una identitat predeterminada de la qual un no pot fer res mes que acceptar-la encara que es pensi que no ho està fent. 

Aquesta moda com el cas provoca una atrofiació dels sentits a  la llarga.













































Treball envers l'identitat
2010





Pasiva

Fotomuntatge amb peça d'argila
2010

La Gegant

Collage i aiguada
2010